a bocajarro

escribo sin red ni paracaidas.
escribo sin saber que diré
en esta tercera linea.
quizá mañana, cuando me relea,
sepa cual es el proposito
o la ortografia.
mientras tanto me soltaré,
soltaré amarras y navegaré.
escucharé tus palabras vacías,
contenido cero, graduación acoholica
similar a un millón,
palabras huecas o quizá
un sentimiento reservado y un camarero
que me preguntan por ti.
escupiré seguramente en tus esperanzas,
dejaré que crezca tu dolor, y mañana, al amanecer,
tus palabras me dolerán
pero no sabré explicarlo
y marcharé hacia mi casa
sintiendome estúpido y vacío
mientras tu te quedas en tu sofá
y yo veo carteles de tu hermano
anunciando, por las calles,
su proximo concierto.
es lo triste, reconozco,
de ser emocionalmente estúpido....

Quan l'abril es diu agost

Vai mirar dins els teus llençols una tarda d’agost
i el que hi dormia em feu trontollar de cap a peus.
Unes cames llargues i dures entre blondes i seda,
uns pits ferms i desafiants de morens mugrons,
unes natges terses i suaus com turons de la toscana,
un pubis tatuat amb un breu llampec de pél moré,
una quasi invisible tonalitat rosa entre els teus dits.
Vai mirar dins els teus llençols una tarda d’agost
i la pau que em donaren els teus ulls tancats
em feren recordar que el café ja estava fet
i que no ens quedava tabac ni cervesa,
que em feia mal l’esquena de tant de riure.
Els teus llavis tancats i un pél humits de petóns
m’obligaren a obrir la finestra al matí
per deixar entrar l’aire i sortir el teu gat.
Vai mirar dins els teus llençols una nit d’agost
I encara em fa mal el cap de tantes voltes…

Paraules de mes i de menys

Les paraules que tinc amagades a l’interior,
ben endins del fetge i l’estomac,
no són més que un crit d’auxili
moribund i silenciós que ofego
les voltes que intenta sortir de dins meu.
El meu viure esbiaixiat i furtiu
s’esllavissa en tardes i nits plenes de foc
i cerveses i de fum de tabac
i de cafés i de llibres i soletats…
Intento que l’obaga i pregona certesa
de la mort sempre present no maltracti
les sensacions tristes i amargues que amago
dins del cap i l’estomac plens de sal.
Jugo amb incertesses i malediccions
i fins i tot amb alguna suau ironia.
Jugo amb melangies ausents
i precipitades decisions de vida.
Jugo a tenir coses a fer per sols
raure durant hores en un sofà que no tinc.
I despres veig la foscor de la nit
quan aconsegueixo sortir d’un bar,
habitualment brut i fosc i de mala nota,
mentre penso que tots els humans,
els que conec i els que no,
dormen abraçats a algú altre
mentre que a mi m’escalfen
uns llençols robats i vells.