Paraules de mes i de menys

Les paraules que tinc amagades a l’interior,
ben endins del fetge i l’estomac,
no són més que un crit d’auxili
moribund i silenciós que ofego
les voltes que intenta sortir de dins meu.
El meu viure esbiaixiat i furtiu
s’esllavissa en tardes i nits plenes de foc
i cerveses i de fum de tabac
i de cafés i de llibres i soletats…
Intento que l’obaga i pregona certesa
de la mort sempre present no maltracti
les sensacions tristes i amargues que amago
dins del cap i l’estomac plens de sal.
Jugo amb incertesses i malediccions
i fins i tot amb alguna suau ironia.
Jugo amb melangies ausents
i precipitades decisions de vida.
Jugo a tenir coses a fer per sols
raure durant hores en un sofà que no tinc.
I despres veig la foscor de la nit
quan aconsegueixo sortir d’un bar,
habitualment brut i fosc i de mala nota,
mentre penso que tots els humans,
els que conec i els que no,
dormen abraçats a algú altre
mentre que a mi m’escalfen
uns llençols robats i vells.